RECORDANT XISCO
Només havien passat dues hores des que ens diguérem adéu; allà, al Santuari de Lluc, tots junts haviem compartit taula, il•lusions, projectes de futur. De sobte, una cridada telefònica va canviar els esdeveniments del dia: l’alegria es va convertir en tristesa, la tranquil•litat en preocupació, les rialles en plors. Tot era tant complicat que ens costava creure que pogués ser veritat: Havíeu tingut un accident de cotxe i tu, Xisco, eres el més perjudicat.
No fou necessari massa temps de convivència per conèixer com eres en realitat: obert a qualsevol sug•geriment, disponible en tota ocasió, amable envers els teus amics, afectuós amb els de més a prop. El teu cor era molt gran per acollir tots aquells que a tú s’acostaven.
I fou, precisament, aquest gran cor el que et va jugar una mala passada: incongruències de la vida.
Però la vida segueix i els que aqui hem quedat, sovint te recordarem. Des d’allà, deixa, tu, sentir la teva presència en aquell punt de ball, en aquella excursió organitzada, en aquella estància a l’hotel, en aquell frit o paella que prepararem perquè les activitats del grup siguin sanes i dolces fent honor en el seu nom, i que, sens dubte, era el teu desig.
